—D’aquí a tres setmanes aniràs a fer les proves de l’Oracle, i si te’n surts, ocuparàs el meu tron com a nova reina de Kígal —diu el rei Lúgal, degustant un exquisit entrecot a les fines herbes—. Em passes la sal, si us plau?

Malgrat la gran capacitat d’adaptació mental de la Nírgal, la petita hereva del regne de Kígal, en sentir les paraules del seu pare la princesa no pot fer altra cosa que ennuegar-se de forma escandalosa, escopint la meitat de la salsa de guànecs que ja tenia mig gola avall, i ruixant de dalt a baix a qui té menjant just al seu davant. El seu tutor, en Nakki.

—Què dius que què!? —criden tots dos alhora, mirant amb ulls com plats el reial cap de taula.

—Doncs això! Ha, ha, ha! Que em retiro! I que la meva filla i hereva, Nírgal Sata, s’ha d’espavilar a passar les proves de l’Oracle. D’aquí a vint-i-un dies, ni més ni menys. Quan les superi, Nakki, tu seràs el seu Gran Conseller. Ja he parlat amb la Sannar, que ella té tantes ganes com jo de jubilar-se. I ara… algun dels dos em pot passar la sal, si us plau?

La surrealista escena s’ha desenvolupat al menjador reial del Castell de Sata, a Zink, capital de Kígal. L’estança és una gran sala, amb una taula central llarguíssima, amb capacitat per a més de cinquanta persones. Columnes i arcades de pedra donen relleu al recinte, i grans finestrals amb arcs de ferradura deixen entrar la llum d’Utu, el sol més gran de Ki. Fora, a la plaça del castell, s’estan començant a desmuntar les parades del mercat setmanal i els botiguers es preparen per a tornar a casa, a dinar.

Tot i dir que es vol jubilar, el rei Lúgal transmet energia i vitalitat. La seva cara, rodona i decorada per una cuidada barba blanca, és la d’una persona de bona vida a qui li agrada gaudir d’un suculent àpat, com demostra la seva generosa panxa. Tot i estar grassonet, però, conserva una gran agilitat, força i destresa. 

—Això no pot ser! —exclama en Nakki, eixugant-se la salsa de la cara amb el tovalló, i mirant encara de pair la inesperada notícia—. Què vol dir que us retireu, majestat? Si encara us queden dos-cents o tres-cents anys ben bons, per a seguir governant! Tot just sou a la flor de la vida!

—Exacte, Nakki! Tu ho has dit! Sóc a la flor de la vida! I no me la vull passar tota regnant. He decidit que m’agafo la jubilació anticipada, vull poder viatjar i veure mons sense cap altra preocupació!

—Saps què, papa? —reflexiona la Nírgal en veu alta—. Tens tota la raó! Retira’t ara que pots i tens salut! S’ha d’obrir pas a les noves generacions, eh?  

—De cap manera! —s’oposa rotundament en Nakki, posant-se dret amb les mans a la taula, sense poder creure el que està sentint—. Majestat, la princesa Nírgal ni tan sols té setanta anys! El límit que estableix l’Oracle és els setanta-set, no té per què fer les proves tan aviat!

—Però què dius, Nakki? Si ja tinc els quinze factors d’habilitat que es requereixen per passar les proves! No cal que et preocupis. Vaig sobrada! A més, conec força Kígal. Ho trobo molt bé, papa! Ves-te’n quan vulguis de vacances, que jo ja regnaré en lloc teu!

—Però… però… però… —triplica en Nakki— És que no sou conscients del que esteu dient? I… I per què justament ara? Es pot saber quina mosca us ha picat, majestat, si em permeteu l’expressió?

—Nakki, ha costat prou, però ara estem en pau! —diu en Lúgal, tallant amb parsimònia un tros d’entrecot—. D’ençà de la Guerra de les Llagostes, el regne està gaudint d’un agradable període de tranquil·litat. No vull haver d’esperar moments crítics ni conflictes bèl·lics per passar el relleu a la Nírgal. Quan superi les proves, i segur que ho farà la mar de bé —la nena fa un ample somriure des del seu extrem de la taula—, encara em quedaré per aquí un parell o tres d’anys, per acabar d’ensenyar-li l’ofici i poder fer la transició amb tranquil·litat, abans de marxar de vacances. M’estimo més fer-ho ara, quan tot està tranquil, i l’economia del regne està en un moment dolç!

Mentre en Nakki torna a seure, reflexionant sobre aquestes paraules, el rei degusta encantat de la vida el seu entrecot, gaudint-ne d’allò més.

—Va, Nakki! No passa res! —diu la Nírgal, mirant de treure importància al tema—. Segur que ho farem molt bé! Tu i jo, al timó del país! Tu saps moltes coses i ja m’aniràs posant al dia en el que calgui, home! Ha, ha, ha!

—Aquesta és la meva Nírgal! Ha, ha, ha! —exclama en Lúgal, content de la reacció de la seva hereva. 

—Per l’amor de Nissi… —murmura el jove tutor, tapant-se la cara sencera amb el tovalló, fent veure que encara li queda salsa per eixugar—. De totes les famílies reials de Ki, per què he anat a parar a la més sonada? 

—I ara papa, explica, explica… On penses anar? —pregunta la Nírgal, ignorant alegrement el desassossec del seu tutor—. Què vols visitar? Les Hursag? Les illes Kuroe? O potser Glik, allà amb els tídnums, per veure el teu amic, el rei Animur…

—No, filla meva, no! Em prendré una temporada de descans a la Terra. Hi tenim uns terrenys, i una caseta la mar de cuca, saps? Però el que realment vull fer és comprar-me una autocaravana i viatjar amunt i avall amb una anzud amiga meva de tota la vida. 

—El rei de Kígal, en una autocaravana! —exclama en Nakki, sortint del seu amagatall, exasperat—. I a més, amb una anzud! A la Terra! Au, va, a veure qui la diu més grossa!

—Oh, papa! Aniràs a veure les colònies? Quina emoció! De tant en tant hi podré venir jo també, no?

—Filleta meva, i és clar que podràs! Però no oblidis mai que a Ki el temps passa molt més ràpid… Cada dia que estiguis a la Terra, aquí haurà passat una setmana, i en una setmana poden passar moltes coses. 

—És veritat, que a la Terra el temps va més lent… Per això allà tothom diu que tinc nou anys, només!

—Això mateix! I precisament per això no convé entretenir-s’hi gaire. És qüestió de reunir-te amb el president de la Corporació Kadingir, visitar els ciutadans, anar a fer una orxata, fer-te fotos amb nadons… I tornar de seguida a Ki. Ser reina porta molta feina!

—Tens raó, papa… Aix! Bé, doncs ja em vindràs a veure tu! Segur que jo estaré molt ocupada, posant ordre en aquest món tan caòtic. Lluitant a mort contra bandolers, pirates i corsaris, defensant la nostra pàtria dels invasors!

Acabat el discurs, agafa d’una revolada el kuabba, una mena de peix espasa que reposa tranquil a la safata, el branda com un sabre i salta damunt la taula.

—Ahà! Vatua l’olla! Ni un pas més, galifardeus, brivalls ufans i superbs! No em feu gens de por! —crida fent esgrima contra un rival imaginari, esquitxant tothom amb el suc del peix, i donant forts cops de peu a la taula que fan tremolar tots els plats—. Jo, Nírgal Sata, reina de Kígal, protegiré amb la meva vida les collites d’arròs que ens voleu robar! 

—Collites d’arròs? —exclama en Nakki, atabalat per la direcció psicòtica que està prenent el dinar—. Què coi t’empatolles, Nírgal? De quines collites parles? Si no hi ha ni un sol arrossar, a Kígal! 

—Ah, això és irrellevant, Nakki! —diu el rei, que agafa com a arma un fuet, es col·loca una fulla d’enciam a tall de màscara i s’enfila a la taula amb una agilitat sorprenent—. Tu? Protegir les collites? Bah! Tu i qui més, reineta de pa sucat amb oli? Ara veuràs! Jo, Kanasul, líder suprem de tots els musdàgurs, et deixaré més pelada que una rata! Ahà! Tasta la fúria del senyor de Zapp!

Els dos oponents s’encreuen al mig de la taula, i amb una ràpida maniobra, en Lúgal bloqueja sense problemes l’arma peix de la Nírgal i la fueteja al cul.

—Au! Això ha estat un cop baix, rei dels rèptils! Però no pensis que una Sata és tan fàcil de derrotar! En guàrdia, tros de sargantana! Ha, ha, ha!

La Nírgal clava un cossa a la sopera, plena de crema de carabassa, i la fa volar pels aires amb la idea de posar-li per barret al fals senyor dels musdàgurs. Però malgrat la bona punteria, la sopera no li cau al damunt, sinó que el travessa, com si el rei fos un holograma, i cau a l’altra punta de la taula amb un terrabastall considerable.

La Nírgal s’adona que el que té davant en realitat només és una projecció astral, i nota la presència del seu pare just al darrera, però ja no és a temps de reaccionar i sent una nova fuetada a l’altre natja.

—Ei! Això és joc brut! —es queixa, girant-se—. No s’hi val! Jo encara no em sé projectar astralment, papa!

—Papa? Que vol dir, això de papa? Sóc en Kanasul, i vinc a usurpar-te el tron per quedar-me totes les teves collites d’arròs! Huas, huas, huas! —fa en Lúgal, falsejant un riure pervers, i desarma la Nírgal amb una hàbil maniobra. 

El kuabba surt disparat de mans de la princesa, i després de fer una paràbola perfecta pels aires, aterra de forma contundent davant dels nassos d’en Nakki.

—Que no n’hi ha, d’arròs, a Kígal! —repeteix en Nakki, aixecant-se desesperat de la cadira, llançant el tovalló a la taula i anant-se’n cap a la porta—. Per tots els déus… Què coi hi faig en aquest castell? Això és un catau de bojos… 

Mentre surt del menjador, el jove tutor encara es gira una vegada i veu com la Nírgal s’ha tornat a armar amb un pollastre a l’ast, que utilitza tant per atacar com d’escut contra el fals Kanasul, que s’ha fet amb un perillós tros de kisim, un formatge d’olor indescriptible curat pels tídnums a les profunditats de les coves d’Úrgal.

—Oh, noooooo! Les armes bioquímiques no valen! —sent cridar en Nakki, mentre s’allunya corredor enllà, deixant al seu darrere un terrabastall esfereïdor de trencadissa de plats i gots i porcellana fina.

—Casum els tres peus d’Aneshnir! Ara hauré de canviar de dalt a baix l’entrenament que ja tenia establert! —remuga el tutor, prenent notes amb fúria en una petita llibreta—. Si el rei ja ha fet la inscripció de la Nírgal per les proves, no hi ha marxa enrere possible. O sigui que hauré de pensar un nou pla d’acció per a completar a temps l’entrenament que tenia preparat pels propers dos anys. Tres tristes setmanes! Hauré de fer una nova anàlisi per veure d’on coi… 

Els seus negres pensaments queden interromputs en el moment en què gairebé xoca contra un criat carregat fins dalt de llençols. En Nakki s’atura, momentàniament confós pel sobtat obstacle, i llença una mirada furibunda al criat, que fa una mitja reverència garratibada, fent equilibris perquè no li caigui res a terra, i marxa tan de pressa com pot. 

—Ai carat! Què és aquesta mala cara? Si el pobrissó no ha fet res de dolent… —murmura una dona des del fons del corredor, que saluda gràcilment quan el criat li fa una reverència a ella també—. Si camines amb el nas a la llibreta, és normal que xoquis contra la gent, pastisset. 

En Nakki veu la dona que se li acosta, una dama entrada en anys d’ulls blaus, somriure càlid i cabells de color de plata recollits en un elegant pentinat. Tot i la seva edat, conserva la subtil bellesa que molts segles enrere va inspirar artistes, va commoure savis i va trencar cors a tort i a dret. L’Annisiga és una il·lustre dama de la cort de Kígal i també destacada membre del consell de Sata, no només per la seva imponent presència, sinó sobretot per la seva reconeguda intel·ligència, astúcia i un savoir faire en política llegendari. 

Quan arriba al seu davant, en Nakki la saluda amb respecte, inclinant el cap. 

—Bona tarda, mare. 

—Bona tarda? I prou? Ai, però quina manera tan insípida de saludar és aquesta? —el renya ella amb afecte, i li fa dos petons i una abraçada. 

—Uhm… M’alegro de veure’t —fa ell, incòmode—. Què hi fas, per aquí? Has vingut a parlar amb el rei? 

—No, no vinc per en Lúgal. Tinc hora amb la modista reial, saps? És que em va encantar el modelet de la capitana general de la Marina al sopar benèfic de l’altre dia, i en vull encarregar un d’igual. A més, els xicots de la Cambra de Comerç m’han suplicat que accepti el càrrec de presidenta, així que potser en acabat passaré a veure’ls al saló dels prohoms… —l’Annisiga es fixa en la cara d’en Nakki, que l’escolta dissimulant el seu malestar—. Ai, tresor, et veig molt sorrut… Més que de costum. Què ha passat?

En Nakki dubta uns instants abans de respondre.  

—Doncs… El rei ha decretat que la princesa farà les proves de l’Oracle en tres setmanes —comença a explicar ell, inspirant profundament, amb els ulls clavats a terra—. Després li llegarà la corona i… i es jubilarà.

—Oh, vaja! Això vol dir que hi haurà festa grossa quan la Nírgal presenti el seu ceptre davant del poble. Quina bona notícia! Podré estrenar el meu vestit nou…

—No és una bona notícia! La Nírgal no està preparada per passar les proves, i encara menys per regnar. En tres setmanes és impossible completar el seu entrenament… —exclama en Nakki, i torna a fullejar la llibreta—. Caldrà posposar les classes de protocol, la prioritat clara són els factors d’habilitat… Però és massa poc temps! I a sobre, el rei s’ho pren com si fos un pícnic, que es pot decidir d’un dia per l’altre! És un desastre, un desastre! —acaba deixant anar tota la seva frustració.

L’Annisiga l’abraça ben fort, i deixa que es desfogui.   

—Au, terrosset de sucre! Va, va… Què són aquestes celles tan arrufades? Ensenya’m un dels teus somriures tan bonics, vinga… —l’anima, amb mirada dolça i comprensiva—. No et preocupis, amb el coco que tens, ja trobaràs alguna manera de solucionar això de l’entrenament. 

—No només és l’entrenament, és la manera com s’està portant tot el tema de la successió! —es queixa en Nakki—. No, de fet és la manera com són els Sata en general. Aquesta família és un descrèdit a la reialesa kiïta! Irresponsables, despreocupats i ara s’estan barallant amb el menjar al Saló de les Kleps! No és seriós! 

—Ni falta que fa… Els reis poden ser com vulguin, seriosos o estúpids o il·lustres o eixelebrats, que per això són qui són —l’Annisiga treu un mocador de la màniga i eixuga un microscòpic trosset de salsa de la galta del seu fill—. I per governar amb seriositat i diligència ja hi som nosaltres… 

En Nakki considera les seves paraules en silenci, mentre la seva mare li neteja bé la cara i acaba d’assegurar-se que va perfectament net i clenxinat. 

—Mare, tu sabies com són, el rei i la Nírgal… Per què em vas recomanar al Consell de Sata per ser tutor de l’hereva? —pregunta, amb només un imperceptible to de retret a la veu. 

—Ai, fill meu, què t’he de dir? Si se’m trencava el cor de veure un jove com tu, alt i ben planat, amb l’expedient acadèmic sublim i un futur brillant, acabar d’oficinista a una ridícula empresa terrestre… Estaves totalment desaprofitat, treballant a la Coloraines.

—Es diu Coca-cola. I hi estava fent una bona feina.  

—Clar que sí! Tu sempre faràs bé tot el que et proposis, però a l’empresa del teu tiet estaves malgastant el teu talent. A més, quan vivies a la Terra no et veia mai, i ves a saber què et donaven per menjar… No, el teu lloc és aquí. A més, estàs guanyant renom a la cort! Has demostrat al rei el que vals, i des que ets tutor de l’hereva t’ha nomenat membre del Consell Circumstancial, Guarda Jurat dels Dotze Pins, Representant ziti del Protocol 108/3, Comissari d’Afers Espacials… 

—Tot això son títols buits. 

—Són títols, pastisset, i això és el que compta —fa ella, movent la mà amb gest despreocupat—. Aconseguir tanta parafernàlia als cent seixanta-tres anys no està gens malament. I qui sap, si tot va bé i els Déus volen, potser en Lúgal t’acabarà nomenant Gran Conseller de la futura reina… 

En Nakki mira al terra, incòmode. 

—De fet… Ho acaba de fer. Just ara, quan ha dit això de la Nírgal. El rei ha afegit, com qui no vol la cosa, que jo seria el següent Gran Conseller. 

—Oooooh! Aneguet, això és fantàstic! Ja ho sap, la Sannar? Segur que sí, fet i fet ella és la consellera… Deu estar encantada que siguis tu, el seu relleu. Ja saps que t’aprecia molt. Ara bé, per aprendre les teves noves funcions, hauràs de passar molta més estona amb ella. Així que mira de ser menys esquerp davant seu, sents? Que a vegades se’t veu incòmode, quan se t’apropa… Pobra Sannar, al final pensarà que no t’agrada la seva companyia.   

—No és veritat! No voldria res més que passar cada segon de la meva vida al seu costat! —exclama en Nakki, i en adonar-se de la seva vehemència, es posa vermell—. Per… Per aprendre a governar, perquè m’ensenyi com ha de ser un Gran Conseller. Però no podré, no serà possible per culpa d’un entrenament que no es pot acabar a temps perquè tinc només tres setmanes per a un projecte que comptava desenvolupar en anys, i no sé com fer-ho per…

—Nakki, Nakki… —l’interromp amb suavitat l’Annisiga, agafant-li les vores de la cara amb un somriure afectuós i tranquil·litzador—. No t’hi capfiquis. No deixis que t’ofeguin els problemes, sinó que has de pensar en la millor manera de resoldre’ls. Si traces bé el pla, la resta surt sola. Ja te’n sortiràs… I sigui com sigui, estic molt orgullosa de tu.   

En Nakki abaixa el cap i sa mare aprofita l’oportunitat, posant-se de puntetes, per fer-li un petó al front. 

—Gràcies —fa ell, amb prou feines un murmuri. 

Un sonor CATACLANG-CLANG-CLANG interromp el moment, quan una espècie de cassola a pressió amb cables i llumetes soldats a les vores arriba botant i rodolant pel passadís de la manera més escandalosa. Perseguint la cassola futurista hi ha un adolescent de cara pigada, amb els cabells despentinats negres com el carbó, ulleres de cul de got i vestit amb bata blanca i la túnica oficial dels enginyers reials que, li va excessivament gran.

Mare i fill aprofiten la distracció per recuperar les formes. 

—Vine a sopar a les meves dependències aquest vespre, que celebrarem les bones notícies. Et desitjo que tinguis un bon dia, fill meu —l’Annisiga s’acomiada cordialment. 

En Nakki respon amb una inclinació plena de respecte, i ella segueix el seu camí, creuant-se amb el noi esparverat i la seva cassola tecnològica.

—Bona tarda, Gàlam…

—Eh? Ah!! Sí! Bona tarda, senyora!!! —crida ell mirant enrere, perquè en el moment en què el seu cervell ha registrat la presència de l’elegant dama, ella ja ha passat de llarg i es perd per un altre passadís. 

La psicomotricitat i la coordinació no han estat mai el fort de l’aprenent d’enginyer. La meitat superior del seu cos intenta girar-se per saludar la dama, mentre la meitat inferior segueix en plena cursa frenètica, i el resultat, com no pot ser d’una altra manera, és que en Gàlam cau de morros a terra. La cassola sideral segueix rodolant i arriba fins als peus d’en Nakki, on s’atura. 

—Gàlam, però es pot saber on vas, així? —exclama en Nakki, acostant-se i ajudant-lo a aixecar-se—. Sempre estàs igual! Esvalotat, despistat i sense mirar per on trepitges! No veus que un dia prendràs mal? O pitjor encara, faràs que…

—Ah? Ets tu, Nakki! Hola! —el talla l’altre, esbufegant.

—Hola. A veure, què se suposa que feies perseguint aquesta andròmina pel passadís? 

—Andròmina? —en Gàlam mira on assenyala el seu amic, i se li il·lumina la cara en recordar com ha arribat fins allà, i veient que la seva peculiar cassola sembla intacta—. Sí! Ja ho tinc! Joley, joley! Ho he aconseguit! Complementant la tecnologia interdimensional de la Sala de Pas, amb els radars de detecció de flux i de fricció, he aconseguit miniaturitzar els controladors de friccions entre dimensions…

—Gàlam, no tinc ni idea de què m’estàs dient! —diu en Nakki, però l’altre no sembla sentir-lo, massa entusiasmat en les seves explicacions mentre recull la cassola del terra. 

—…per tant, hem entrat en una nova era pel que fa als viatges de dimensió a dimensió! Joley, joley! Ets conscient de l’abast d’aquest invent magnífic? —segueix en Gàlam, il·lusionat, agafant l’andròmina amb una ma, traient-se un llapis de la túnica amb l’altra, i comença a escriure esquemes i fórmules incomprensibles a la paret per reforçar la seva argumentació— Mira, mira! T’ho explico de seguida! Si aquí tenim la variable x, entesa com l’aleatorietat dels punts de fricció en el flux entre dimensions, i en prenem dues de qualsevol dins del multivers, tal i com el coneixem ara, i la variable y com a…

—Gàlam! —intenta aturar-lo en Nakki.

—…amb un microprocessador prou potent, no seria tonteria pensar que els càlculs previs a la fricció…

—Gàlam!! —repeteix el tutor, apujant una mica més el to i buscant desesperadament l’atenció del seu company.

—…i permetria detectar un marge variable de pas segur a través de la fissura interdimensional, evitant el risc de la incertesa Murub…

—GÀLAM!! —crida finalment en Nakki, agafant-lo per les espatlles, donant-li la volta i mirant-lo fit a fit.

Un silenci espès omple el corredor. En Gàlam, movent el llapis en l’aire com si volgués seguir escrivint, parpelleja i sembla sortir de l’estat de possessió científica.

—Uhm… sí? —pregunta, ja més tranquil.

—Gàlam! Aquest no és el lloc, ni el moment, ni la forma d’explicar-me els teus invents! No entenc ni una paraula del què m’estàs dient! I dibuixar esquemes a les parets del castell no és un comportament adequat d’un enginyer oficial de Kígal, d’acord? A veure, si vols donar a conèixer algun nou descobriment, et suggereixo que demanis audiència al rei o a la Gran Consellera Sannar, i…

Però abans que acabi el discurs, la cassola comença a vibrar i emetre sons intermitents, mentre una bonica però inquietant llum vermella parpelleja a un lateral.

—Oh, vaja… —gemega en Gàlam, fa aparèixer de qui sap on un tornavís, i comença a manipular amb gest expert la petita màquina.

—Oh, vaja? —en Nakki fa un pas enrere, tement que l’olla estigui a punt d’explotar—. Gàlam? Què has fet? 

Per tota resposta, l’inventor deixa caure el tornavís i agafa ràpidament al seu company pel canell, amb una expressió de pànic i incertesa. La cassola segueix vibrant cada cop més fort, i de sobte, de la tapa, on hi ha una antena boteruda, en surt un raig de llum sòlida i elèctrica, que envolta els dos joves zitis completament. L’aire sembla estripar-se. El so s’esvaeix. El temps s’atura. 

En menys d’una dècima de segon, es produeix una implosió silenciosa, i la bombolla de llum desapareix. Però no marxa sola. Tot el que hi havia en el seu interior ha desaparegut també: un cercle de dos metres de diàmetre del terra, la meitat d’una calaixera plena de productes de neteja, mig canelobre d’or massís, un metre i mig de paret del corredor, una part de tapis, i per descomptat, un enginyer oficial de Kígal i el tutor de la futura reina Nírgal.

Des de l’altra punta del passadís, dos rostres surten a poc a poc pel marc de la porta del menjador, tímids i curiosos. Un d’ells està cobert per una fulla d’enciam amb dos forats, l’altre té crema de verdures regalimant pel cabell. Són en Lúgal i la Nírgal, que han deixat la seva batalla i han sortit a investigar la implosió estranya que han detectat.

—Uhm… Què deu haver passat, papa? 

—No ho sé… —contesta el rei, mentre la runa encara cau del tros de paret que falta—. Oi que té tota la pinta de ser un nou invent d’en Gàlam?

—Ho dius perquè ha desaparegut mig passadís?

—Ahà… I un tros de moble… I el tapís commemoratiu de la meva coronació. Però si és obra d’en Gàlam, millor que el deixem fer… En aquestes coses dels científics, val més no posar-s’hi, filla meva. És molt millor no destorbar-los, donar-los menjar de tant en tant i deixar que vagin fent els seus invents, saps?

—Tens tota la raó —assenteix ella.

—A més, nosaltres encara tenim un afer pendent, noieta despistada —gruny en Lúgal, posant veu gutural, trencada i tenebrosa—. L’afer de la collita d’arròs!

Un nou cop de fuet al cul la fa saltar, indignada.

—No s’hi val! —es queixa la nena, posant-se en guàrdia amb el pollastre alçat—. Havíem signat una treva per veure què ha passat! Ets un trampós acabat!!!

—Una treva? No sé de què em parles! —crida en Lúgal, saltant sobre la taula—. Sóc en Kanasul, rei dels llangardaixos i dolent com la merda de gat! Et robaré l’arròs i el tron de Kígal!

—Ni de conya! No saps el què t’espera, rèptil caduc! —crida ella, carregant amb força contra el fals senyor dels musdàgurs—. Ha, ha, ha! No fugis, covard! Quan acabi amb tu et faran mal escates que no sabies ni que tenies!