—Però, senyor Usúmgal… N’està segur de voler-ho provar? No tenim cap garantia que funcioni. Diria més: el més segur és que no funcioni. Can Sata té una potent protecció activada i no s’hi poden obrir portals… I, abans de provar-ho, hauríem de repassar molt més els càlculs que…

—Càlculs? Quins càlculs? Què coi vols calcular, en aquest maleït laboratori inundat? —diu l’Usúmgal, aixecant les mans al mig de la sala, que encara té un pam d’aigua.

Els ordinadors s’han espatllat, els apunts s’han esborrat, i fins i tot la pissarra, abans plena de gargots, brilla neta i polida, com acabada de rentar.

—Aquí no se’n pot fer cap ni un, de càlcul! Escolta’m bé, pallús! En Turug ja és al punt al lloc on s’ha d’obrir el portal amb l’alterador modificat. Ell serà el vostre conillet d’índies. Si mor durant l’experiment, direm que ha estat una angina de pit. 

El científic musdàgur escriu ràpidament amb el teclat del portàtil que han instal·lat de forma provisional per seguir els moviments interdimensionals del pobre Turug.

—D’acord… Però que consti que nosaltres tan sols hem fet augmentar la potència de l’alterador. Potser no és suficient per aconseguir travessar la protecció de Can Sata, que és molt…

—Prou! Calla d’una vegada! Si tornes a discutir les meves decisions, t’asseguro que serà la teva última discussió! No pensis! Només has de complir ordres! Quan falta perquè s’obri el portal?

—Dos minuts i trenta-dos segons, senyor —respon el científic ràpidament.

—Molt bé. I ara a callar tothom! —diu l’Usúmgal, tancant els ulls i concentrant-se—. Ja hi ets, Turug?

—Sí, senyor Usúmgal!

—Molt bé! Aquí ho tenim tot perfectament controlat! En menys de dos minuts s’obrirà el portal. Recorda la teva missió. Quan siguis a Can Sata, tens quatre minuts per agafar algú i portar-lo cap aquí. D’acord? No tinguis manies. Rapta qui coi vulguis. Aquell nen estúpid o els pares de la Ishtar, però afanya’t. Tots tres són a casa. No passa res si et veuen, però afanya’t!

—Sí, senyor Usúmgal!

I altra vegada, el mateix temps i espai, en dues dimensions diferents, comencen a friccionar, lentament, fins que s’arriba a un punt àlgid en el qual les realitats paral·leles es troben separades tan sols per una fina capa d’espai-temps, que, de fet, no es pot estripar llevat que algú, com és ara el cas, activi un alterador i que aquest obri una fina esquerda, anomenada portal, que apareix a la vegada als afores de Zink i a la sala d’estar de Can Sata. 

I l’urgug que just fa un instant era als afores de Zink passa a estar al bell mig del caòtic i desordenat menjador de Can Sata.

La primera reacció de l’urgug, aquesta raça felina de cervell perillós i inestable, és adoptar la posició de defensa i fer un ràpid cop d’ull per tota la sala. És deserta. No hi ha ningú. Però està plena a vessar de tota mena de coses: mobles, estàtues, una canoa atapeïda de coixins, una hamaca que penja del sostre, un mar de porexpan a l’entrada… I caixes… Moltes caixes… Molt i molt grans… Potser massa grans…

L’urgug s’estranya. No s’imaginava que a la Terra tot fos tan gran. És clar que no hi ha estat mai, però alguns dels seus companys que li han explicat les seves aventures allà, mai no han esmentat el fet que un sofà pot ser tan alt com una casa, ni que les portes siguin tan altes com les de l’entrada al castell de Zapp.

I mentre rumia sobre aquell estrany fet, un rugit enorme i profund  just a la seva esquena fa que vingui d’un pèl que no li surti el cor per la boca. Corglaçat com poques vegades es pot veure un urgug, en Turug es gira lentament per trobar al seu davant el monstre més poderós, perillós i ferotge que mai hagi vist. 

Ni l’atac de ràbia més salvatge de l’Usúmgal pot comparar-se amb la mirada assassina amb què l’observa aquest depredador gegant. Els ulls, injectats en sang, denoten fredor i crueltat. Les urpes són armes despietades amb les què deu atrapar les seves víctimes, i les dents, entre les que destaquen dos grans ullals destructors, deuen servir per destrossar-les. És l’expressió màxima de la maldat. En Turug es queda garratibat en veure la Grati.

La gata de la Ishtar, d’altra banda, mira encuriosida aquella mena de rateta que ha aparegut del no res. S’està quieta, allà,  davant seu, i sembla que li torna la mirada. Ella, felina com és, reconeix en aquell ésser menut un membre de la seva branca evolutiva, però no acaba d’entendre per què és tan i tan petit, ni perquè tremola, com si transpirés por en estat pur, en veure-la. Decideix jugar-hi una estona, així es divertiran. I li dóna una empenta amb la pota, tot jugant.

L’urgug tan sols veu com el felí gegant i assassí l’ataca. I a tanta velocitat que no hi pot fer res. La seva urpa potent és tan ràpida que ni tan sols la veu venir quan l’envesteix brutalment, fent-li caure l’alterador i la destral, i enviant-lo a ell sota una cova gegant.

La Grati veu, divertida, com aquell animaló rodola fins amagar-se sota el sofà. S’ha animat a jugar a fet i amagar amb ella. Tota contenta, salta i, amb el cul en pompa, estira una pota al màxim, tot buscant a les palpentes al seu nou amic sota el moble.

El pobre Turug veu com el monstre, no content amb el primer atac, salta fins a l’entrada de la cova on s’ha aconseguit arrecerar i l’ataca amb la seva urpa sanguinària un cop rere l’altre, procurant esbotifarrar-lo. 

S’afanya a córrer fins al fons de l’estrany refugi ple de pols.

—Grati… Què fas? Què has vist? —diu en Gerard, entrant al menjador i veient com la gata busca i busca sota el sofà—. Ja has tornat a trobar una rata? Deixa-la si és una rata, ja t’ho hem dit moltes vegades! Ja saps que no volem que hi juguis, amb rates, que són brutes!

La Grati ignora en Gerard. Al cap i a la fi, els humans no són més que una rara espècie inferior que tan sols serveix per fer-li fregues i preparar-li el menjar… La gata ja té mig morro sota el moble i busca al seu nou amic, que és allà dins, jugant amb ella.

Finalment, l’urgug ho entén tot. Aquell monstre mutant, de força i velocitat tan excepcionals, no pot ser altra cosa que un dels déus dels urgugs. El portal dimensional no l’ha dut a la Terra, sinó a la llar dels Déus, on els mortals tenen prohibida l’entrada. És per això que s’agenolla i, tot ajuntant les mans en senyal de prec, demana clemència.

—Grati, jolines! —es queixa el Gerard—. Que deixis les rates et dic! Per què ningú no em fa cas, a mi? Ni el pare, ni la mare, ni la gata! I mentrestant, la Ishtar deu estar al seu planeta raro, passant-s’ho teta! Ja està bé, no? A veure… Què hi tens sota el sofà, Grati? —pregunta en Gerard, agenollant-se i mirant cap on està furgant la gata, amb l’orella enganxada al terra.

Hi veu un munt de pols, una pilota de tennis, unes poques monedes, factures antigues en sobres que mai s’han arribat a obrir, algunes boletes de porexpan que han arribat fins allà i… un urgug de genolls, resant i demanant clemència.

Els ulls del Gerard s’obren de bat a bat. Es reincorpora, encara de genolls, i mira a banda i banda del menjador. 

És una broma? És una càmera oculta? Es frega els ulls amb força i torna a ajupir el cos per mirar sota el sofà. Aquell ésser encara és allà, demanant pietat, i la Grati segueix estirant-se tant com pot, intentant tocar aquell petit felí tan simpàtic amb la punta de les potes.

A en Turug li sembla que tot va de mal en pitjor. Els seus precs no han fet altra cosa que fer enrabiar el Déu dels zitis, que ha aparegut també a l’entrada de la cova i ha arribat a mirar-lo dues vegades, de fit a fit, amb odi evident. Ara els dos déus estan en contra seu. No té res a fer. Sap que està perdut. 

La seva única possibilitat és tornar a creuar el portal que l’ha portat a aquest lloc horrible, salvar la vida tornant a Ki, amb els mortals, allà on els déus no baixen mai. 

Els seus astuts ulls de felí busquen l’alterador i el troben ràpidament. És fora de la cova, més enllà del Déu dels zitis, just on el Déu dels urgugs l’ha envestit abans amb les seves urpes. La seva única possibilitat és arribar fins allà.

Reunint tot el valor d’urgug que li queda, el petit kiïta comença a córrer cap a la sortida de la cova, en direcció a l’alterador. Si és prou ràpid, podrà arribar-hi. 

Just en el moment en què surt fora, el Déu dels zitis emprèn el vol tot entonant el seu crit de guerra.

—Mama, mama, mama, mama!!! —xiscla en Gerard, cagat de por en veure aquella mena de rata vestida que camina sobre dues potes, després de fer un salt fins al damunt del sofà—. Sota el sofà hi ha una rata que camina! I m’ha volgut atacar! Mama! Mama! Mamaaaaaa! —crida un cop i un altre, cada vegada més fort, esperant que el seu crit de socors arribi al destí salvador.

I uns metres més avall d’on s’està celebrant aquesta estranya performance, l’Iduh té el seu particular atac d’estrès, mentre comprova els monitors de la sala de control i veu que s’acaba d’obrir un portal dimensional al menjador de Can Sata, tot i la protecció contra l’obertura de portals no controlats.

Ja li costa entendre com s’ha pogut obrir, però encara li sembla més estrany quan analitza les lectures de l’ordinador. I és que el portal dels nassos és set cops més petit del que hauria de ser. És com si pel fet d’haver travessat la protecció de seguretat contra  portals no autoritzats s’haguessin alterat les proporcions de la fissura de l’espai-temps.

Per acabar-ho d’adobar, quan l’Iduh fa una ullada a les lectures sobre la forma de vida que ha creuat aquest portal, té com a resposta un nou impossible, gairebé tan difícil de creure o més encara que el primer. I és que les lectures revelen que és un urgug, el que ha creuat aquest portalet de poc més de deu centímetres de diàmetre.

—Au, va! Un urgug! I què més! I perquè no un kushu reial, amb l’Orquestra Filharmònica de Zink a la closca! —ironitza l’Iduh, totalment desesperat—. No pot ser de cap manera això! Hauria de ser un urgrg de la mida d’un ratolí! És impossible!

Al menjador de Can Sata, un urgug de la mida d’un ratolí juganer accelera per tal d’arribar a l’alterador. De sobte, una urpa gegant que ja coneix li trenca el pla de fuga, llançant-se contra ell i fent-lo volar.

La Grati, contenta perquè el seu amic ha tornat a sortir per seguir jugant, es posa un cop més amb el cul en pompa, tot remenant-lo, recula una mica per agafar impuls i poder saltar endavant. I amb la pota, sense ni tan sols notar-lo, esclafa aquella versió reduïda d’alterador. El que sí que ho nota i ho veu és el desesperat Turug, que s’adona que amb la trencadissa de l’alterador desapareix també la seva oportunitat de tornar a casa.

Però, com si es tractés d’un últim esforç o d’un acte desesperat de venjança mecànica, l’alterador ha estat capaç, en els primers instants de la pressió que l’ha rebentat, de connectar-se i d’actuar per darrera vegada. I és per això que un cop més, el mateix temps i espai, en dues dimensions diferents, es troben en un mateix punt, estripat lleugerament per les últimes freqüències enviades per un alterador alterat del tot i en plena agonia. 

Cal dir que no és un gran portal. De fet, és un dels portals més petits que mai s’ha arribat a obrir a la Terra. I no sembla ser de la mateixa intensitat que els altres. Però si que és prou gran per absorbir el seu passatger just abans de tancar-se. I és així com la Grati… desapareix d’aquest món.

En veure com la mascota de Can Sata és engolida per una fissura en el teixit espai-temporal, tant en Gerard com en Turug no poden fer més que cridar a l’uníson.

—Aaaaaaaargh!!! 

En Turug ho fa per ràbia i desesperació, en veure com la seva única possibilitat de retorn ha estat destruïda pel seu propi Déu, just abans de desaparèixer. El crit del Gerard és causat per la visió de l’estimada gata de Can Sata desapareixent del mig del menjador, com per art de màgia.

—Aaaaaargh! Aaaaaaaaargh!!! —tornen a cridar tots dos, assenyalant el punt on feia uns instants hi havia la Grati. 

I llavors, sentint-se l’un a l’altre, es miren entre ells i, tant per la sorpresa de trobar un ratolí que parla i que xiscla, com per trobar-se cara a cara amb el Déu dels Zitis, els dos cridaners s’assenyalen mútuament i tornen a cridar una vegada més, a cor què vols.

—AAAAAAAAAAARGH!!!

Després d’aquest darrer crit espantós, tots dos surten corrents en direccions oposades, buscant un lloc on amagar-se l’un de l’altre.

—I doncs? Què ha passat? —pregunta l’Usúmgal, dret darrere el científic que mira fixament la pantalla del portàtil.