L’ambient a Can Sata és plàcid i relaxat en aquest assolellat matí d’agost.
L’Anna trasteja amunt i avall de la cuina, amb una espàtula que regalima sofregit de ceba a la mà esquerra i un pinzell a la dreta, amb el que va fent els darrers retocs a un retrat senyorial. Al seu costat, a la taula de la cuina, en Gerard es distreu dibuixant amb les ceres de colors que li va regalar la seva germana pel seu últim aniversari.
Des de la finestra es veu un barret de palla que amaga el cap pelat d’en Lúgal, l’avi de l’Anna, agenollat entre les petúnies tot xiulant una cançoneta. A l’altra punta del casalot es poden sentir els repics distants i rítmics de la vella màquina d’escriure d’en Jacques.
En resum, es respira una absoluta tranquil·litat bucòlica.
El nen ha escampat uns quants dibuixos per tota la taula, i ara està profundament concentrat pintant el cel de la seva darrera obra mestra, amb la llengua sortida i el nas a mig pam del paper, arrossegant la cera blava de banda a banda.
El seu colze va donant copets a un ídol tribal de banús, que ha apartat sense cap mena de cerimònia del centre de la taula quan s’ha instal·lat a dibuixar. Com la resta de la casa, la cuina és plena a vessar de relíquies, fòssils i objectes estrafolaris que la Nírgal els ha anat enviant dels seus viatges, i que la família ja ha desistit d’endreçar.
Amb un nou cop de colze deixa l’ídol al caire de la taula, on queda uns instants en precari equilibri. Els seus ulls de rubí incrustat semblen brillar abans que un últim cop despreocupat el faci caure a terra.
El cop sord de fusta contra rajola no arriba ni a orelles del nen ni a les de la seva mare, que ara té el pinzell entre les dents per poder remenar la paella plena de ceba sofregida.
De sobte, els esforçats moviments d’en Gerard s’aturen en sec. Es queda quiet, molt quiet, mirant fixament el paper. La seva respiració es torna profunda i gutural. Les pupil·les se li dilaten. La mà amb què agafa la cera blau cel ha quedat absolutament rígida, amb la punta tremolant d’una manera quasi imperceptible.
—Gerard! —crida la seva mare de cop i volta, creuant la cuina—. Pots anar un moment al súper?
El nen inclina el cap, amb la mirada perduda. La veu de la seva mare li arriba com un eco molt llunyà. A poc a poc, la seva mà dreta s’activa i comença a traçar un moviment ovalat sobre el paper, erràtic, sense preocupar-se per si està pintant per damunt dels altres colors i línies.
—…al súper? —repeteix en veu baixa, monòtona.
—Se’ns ha acabat la mantega —continua ella, mirant amb preocupació els prestatges de la nevera que acaba d’obrir.
En Gerard segueix pintant de forma absent, cada cop més ràpidament i intensa, fins que s’acaba definint una taca blava més o menys rodona al mig del seu dibuix.
—Mantega.
—Sí. I porta ous, també.
Els gargots apressats d’en Gerard fan que la taca blava ja ocupi bona part del paper, tapant del tot les dues figures, l’autocaravana i els arbres que havia pintat.
—Ous.
—Hum… I també fideus. Dels gruixuts, eh?
A en Gerard li surt un tic a l’ull.
—Fideus gruixuts.
—I taronges.
—Taronges.
El cercle del dibuix és cada cop més intens i irreal, sembla tenir profunditat i camp gravitatori propi, com si fos un minúscul forat negre de color blau.
I de sobte, en Gerard s’atura.
Deixa anar la cera gairebé gastada del tot, que cau a terra amb un minúscul ploc! Amb moviments rígids de titella, el nen baixa de la cadira i es queda ben quiet al mig de la cuina, amb el cap tort i els ulls en blanc.
—Gerard! Però si tampoc tens cereals! —diu l’Anna, que ara està repassant el rebost—. Els has d’apuntar a la llista quan se t’acaben, eh? Si no ho fas, no en tindràs per esmorzar!
—Ce… Cereals.
—I pensa a agafar el carro, que has de dur moltes coses. Ah, i ja que hi ets…
—Olives.
—Sí, porta olives. De les que tenen forat, eh? —assenteix l’Anna, investigant les profunditats de l’armari— I també…
—Cogombrets, d’aquells que li agraden a l’avi —segueix dient en Gerard amb veu mecànica.
—Això mateix! M’ho has tret de la punta de la llengua.
L’esmolat nas de l’Anna li diu que el sofregit està començant a torrar-se massa, així que tanca amb força la porta del rebost i torna als fogons.
El fort cop desperta sobtadament en Gerard. Parpelleja i mira al seu voltant, desconcertat. Tot seguit obre uns ulls com plats, i s’afanya a tapar-se la boca sense poder impedir que un gemec de terror se li escapi d’entre els dits.
L’Anna es gira d’una revolada en sentir-lo, amb l’espàtula plena de ceba a la mà, i esquitxa el quadre de dalt a baix.
—Uix! El retrat del primer ministre! —exclama, posant-se les mans al cap i esquitxant així també la paret amb les restes de sofregit—. Ai, ai, ai… I ara com l’arreglo, aquest desgavell? Hum? Gerard! Què hi fas palplantat aquí al mig, mirant les musaranyes? Vinga, una mica de brillo, que tancarà el súper!
—Mmmmmmfff!! —exclama ell, fent saltironets mig histèrics sense treure’s les mans de la boca.
—Què dius? Treu-te les mans de la cara, beneit!
—Sé què estàs pensant!!
—Tranquil, no n’hi ha per tant… Ho dissimularé una mica, i ni tan sols es veurà, la ceba!
—No! Cafè!! —crida en Gerard amb veu escanyada.
—Què? Cafè?
—Cafè!!!
—On vas? Com vols prendre cafè, animalet de Déu? Pren un Cacaolat, si vols!
—Jo no! Tu, mama!! Estàs pensant en comprar cafè!
—I ara! Però si ja en tenim, de cafè!
Les paraules de l’Anna revolucionen completament el nen. Com si li acabessin de fer un exorcisme, en Gerard esbufega, vermell com un pebrot, però deixa anar un petit somriure.
—Ah, però… No… No estaves pensant que volies cafè?
—Què t’empatolles, Gerard? —l’Anna el mira, estranyada, i arronsa les espatlles—. Va, va, que és tard i vol ploure…
Obre la porta d’un armari i en treu un manyoc de tela, plàstic i dues rodes. En Gerard l’agafa i, després d’un parell d’intents, desplega un carro d’anar a comprar gairebé tan alt com ell. Quan és a punt de marxar es creua amb el seu pare, que entra a la cuina amb una tassa buida a les mans.
—Oh, la la! Quina bona olor que se sent! —exclama en Jacques, feliç de la vida, i tusta el cap d’en Gerard—. Ah, mon petit, vas al súper? Parfait! Just ara que se m’han acabat les capsuletes de cafè. Porta-me’n un parell de capses, s’il te plaît.
En Gerard empal·lideix mortalment en sentir-lo. El pobre nen deixa anar un xisclet esglaiat i surt a tota pastilla de la cuina arrossegant el carro, que xoca contra caixes, estàtues exòtiques i antiguitats diverses.
—Tens els cèntims al calaix de l’entradaaaaaa! —li recorda l’Anna, els seus crits perseguint el nen per tota la casa—. I sobretot, no et descuidis la mantegaaaaaaa!
Un sonor cop de porta confirma que en Gerard ha marxat.
—Fa uns quants dies que està una mica estrany, n’est-ce pas? —comenta en Jacques, deixant la tassa a l'aigüera plena de cassoles i ceràmica etrusca a mig netejar—. Deu ser que troba a faltar la Ishtar. La petite mai no havia estat tant temps lluny de casa. Em pregunto si ella també s’enyora…
—No et pensis, un mes de vacances amb ma mare li haurà passat volant. I fet i fet, la setmana que ve ja torna… Segur que li ha anat bé ser aquest temps fora de casa. Jo en vaig passar un munt, d’estius a l’estranger.
—Heureusement. Així vaig conèixer une très belle fille. Aquell va ser el millor estiu de la meva vida.
En Jacques l’abraça per l’esquena, li fa un petó al clatell, i tots dos miren per la finestra, perduts en els records.
Al jardí, en Gerard ha donat la volta a la casa i està explicant-li ves a saber què al seu besavi, movent els braços com si espantés mosques. L’Anna i en Jacques veuen com fa veure que pinta, sacseja els braços, s’assenyala el front, després la cuina, i comença a fer bots histèrics mentre en Lúgal l’escolta rient per sota el nas.
—Gerard! Explica-li les teves històries de camí al súper, si vols, però espavila! —crida l’Anna, aconseguint que el nen i el vell fugin cames ajudeu-me a complir la seva missió.
—Ai, aquest nen… Això no pot ser. Hem de trobar alguna cosa que el distregui —l’Anna apaga el foc, agafa una paleta de colors abandonada sobre la taula dels formatges i es gira cap al retrat decorat amb les restes de sofregit—. Saps? L’avi s’ha ofert a endur-se’l uns quants dies amb la seva rulot. Perquè li toqui una mica l’aire, diu. Com que li vaig explicar que el pobre es va quedar sense colònies per culpa de la gastroenteritis…
—Ah! Doncs no és mala idea… On pensen anar?
—Ves a saber. El lema del meu avi sempre ha estat “carretera i manta”. Quan anava amb ell de petita fèiem el mateix… Conduir sense rumb fins que trobàvem un lloc bonic, o un llac per pescar, i hi acampàvem. Quins temps…
L’Anna deixa anar un sospir i s’enfronta als trossets de ceba incrustats al quadre, disposada a desplegar una complexa operació de camuflatge. Uns es converteixen en plecs de la roba, uns altres en el reflex de la llum a la pell… Un tros especialment problemàtic sobre la mà estesa del model es converteix sota el seu pinzell expert en una decorativa calavera, que li dóna un cert aire de distinció clàssica.
En Jacques, que la mira treballar mentre pelluca uns daus de formatge, deixa anar un xiulet d’admiració.
—Quelle artiste, mon Dieu! Quina artistassa! —exclama, i mirant la taula de la cuina, afegeix—. I en Gerard segueix les teves passes. Has vist què ha fet, notre petit Monet?
—I tant! —respon ella, mirant de cua d’ull com en Jacques agafa els dibuixos acolorits—. Quan m’ha vist treballar li han agafat ganes de pintar, però es queixava que no li venien idees… Li he dit que dibuixés els seus somnis. I ja ho veus, quina imaginació que té!
Uns ulls de pare orgullós repassen l’obra d’en Gerard.
—Quina gràcia! Una gallina gegant amb anorac groc, un pirata amb cap de peix, una sargantana amb tutú rosa… —en Jacques va passant els fulls—. Quines idees! Quina creativitat! Mira aquest! Un tigre llenyataire de la mida d’un bolet. Mon Dieu! Podria escriure contes increïbles amb aquests dibuixos! Al departament infantil de l’editorial estan buscant material nou…
—Et recordo, amor meu, que l’editor va desestimar el teu últim conte perquè la protagonista era una princesa pirata que atracava bancs intergalàctics.
—Era un conte excel·lent. A la Ishtar li encantava.
—Sigui com sigui, no crec que t’accepti una història sobre un tigre amb una destral, per petit que sigui.
En Jacques queda parat en veure l’últim dibuix.
—I aquest? No acabo de veure ben bé què representa… Semblen en Gerard i el teu avi, al costat de la seva rulot, n’est-ce pas? Llàstima que ho hagi tapat tot amb aquesta mena d’ou blau tan estrany. Per què ho haurà fet?
—Ah, jo ho faig a vegades, quan veig que no em queda bé. Pinto al damunt. Però això funciona amb oli, i no amb ceres…
L’Anna s’apunta mentalment donar-li una petita lliçó a en Gerard sobre els diversos materials de les arts plàstiques, mentre repassa els dibuixos fent assentiments d’aprovació. Un li crida l’atenció, per damunt de tots els altres.
És la sargantana ballarina. Hi ha alguna cosa estranya, en aquest dibuix. El detall de les urpes esmolades, els ulls negres i buits, sense vida… La tonalitat tan particular de rosa que li resulta estranyament familiar… Concentrada al màxim en el dibuix, l’Anna sent com se li posen els pèls de punta i li sembla notar una potent impressió de fúria i maldat comprimida.
I pensa: No vull això a casa meva.
El soroll cristal·lí de vidres trencats, des d’algun dels pisos superiors, la distreu dels seus tètrics pensaments.
—Ep! Què ha estat, això?
En Jacques aixeca el cap i mira al sostre.
—Oh! Espero que no hagi caigut el prestatge amb tots aquells potets de vidre bizantí que hi ha al lavabo del segon pis… Potser un cop de vent? O creus que ha estat la Grati?
L’Anna nega amb el cap.
—No, fa dies que no la veig, la Grati. Deu haver-se buscat un gat, si és que no l’ha aixafat un cotxe. Potser algun ratolí… —rumia, i finalment arronsa les espatlles, descartant qualsevol preocupació sobre aquest tema—. O qui sap si alguna cosa més exòtica. Ja ens ho trobarem tard o d’hora. Això sí, et ben juro que si ma mare ens ha tornat a enviar un animal viu dins d’una caixa, em sentirà.
