—Ecs, quin fàstic! Verdura un altre cop, mama? —diu en Gerard mentre remena el contingut del seu plat, passant-lo d’un costat a l’altre com si esperés que la subtil maniobra fes desaparèixer el bròquil per combustió espontània.
—Oh, i tant! Ben bona que és! I molt sana! —afirma ella, amb to despreocupat, mentre segueix buscant el pinzell del 5 a l’armari dels cereals—. A més, tu ja te’n fas un bon tip de menjar marranades quan ets fora de casa. Com a mínim aquí, al vespre, menges alguna cosa decent per sopar… On caram l’he posat? Ishtar, nena… no has pas vist el pinzell aquell de mànec marró? No el trobo enlloc… Juraria que l’havia deixat a la cuina, quan vaig fer aquell quadre de l’avi… —segueix dient mentre obre armaris amb una mà i fa equilibris per no deixar caure un pot de vidre amb aiguarràs ple de pinzells que aguanta amb l’altra, i un faristol plegat sota el braç—. Casumdena, ara n’hauré d’anar a comprar un altre, i la botiga ja haurà tancat…
—Home, mama… Sana sí que pot ser-ho, tant com tu vulguis, però tampoc cal dir que és bona, eh? —respon la Ishtar, sense fer gaire cas de la desesperació de sa mare—. És més aviat… com t’ho diria… neutral? A més, crec que t’ha quedat una mica cru… Aquest bròquil meu, com si diguéssim, encara belluga… De fet crec que està creixent! Oh! Està viu! Oh, Déu meu! El bròquil em vol atacar! —La Ishtar agafa la forquilla, punxa el bròquil com si fos el drac de Sant Jordi, l’aixeca un parell de pams per damunt la taula i el sacseja d’una banda a l’altra com si lluités amb ell—. Mama, mama, em vol menjar!!! Arghhh!
—Ha, ha, ha! —comença a riure en Gerard, i s’ennuega amb la verdura que tot just s’acaba de posar a la boca. Vermell com un pebrot i mig ofegat, pica la taula amb les mans, sense parar de riure.
—Mama, mama… mira! Està ofegant el Gerard, també!! És un bròquil alienígena que vol colonitzar el planeta Terraaa!!! Arghh!!! Mama, socors, socooors!
En Gerard escup el bròquil i finalment pot respirar, cosa que fa, alleujat però sense deixar de riure, mentre mira sa germana encara amb la forquilla enlaire.
—Nena, que amb el menjar no s’hi juga, eh? On caram és aquest coi de pinzell? A més, no crec pas que estigui tan cru, eh? Ets tan exagerada, filla meva…
La Ishtar segueix fent veure que es baralla amb el que queda del bròquil original que hi havia a la seva forquilla, mentre la Grati s’apropa sense que ningú la vegi, encuriosida pels crits que venen de la cuina, i es mira la verdura que ha caigut a terra, morta i ben morta després de l’aferrissada lluita amb la Ishtar. La gata s’apropa a poc a poc, insegura i cautelosa, i ensuma aquella cosa de tons verds. La toca amb la pota i se n’adona que, efectivament, és difunta. Decideix que no val la pena menjar-se el cadàver i se’n va de la cuina amb la cua ben alta, molt digna, pensant que ella és una gata i no una carronyaire qualsevol.
El Gerard encara segueix rient com un boig mentre la Ishtar agafa la forquilla amb les dues mans i comença a botar damunt la cadira.
—Mamaaaa! Em vol mataar! Em vol mataaaaaar! —crida, però llavors fa un ràpid moviment amb les mans i CLAC! clava la forquilla al plat—. Ja és morta —afirma, contundent.
—Molt bé! I ara te la menges! —completa sa mare, sense fer-li gens de cas, obrint el prestatge del menjar de la gata.
La Ishtar s’aixeca i va cap a sa mare.
—Mama, molt malament! —diu, assenyalant-la amb el dit índex estès, en to de desaprovació—. Un bròquil d’un altre planeta ve a colonitzar-nos i no ets capaç ni de defensar els teus propis fills? Tu creus que això és normal? Mira el pobre Gerard, encara mig ferit i panteixant de mala manera…
Obre la nevera, aparta el pot d’espàrrecs i agafa un got de plàstic amb aigua i un pinzell.
—Té, mama… el teu pinzell estimat…
—Aix! Era aquí? Mare meva! —diu l’Anna posant-se la mà al cap i despentinant-se encara més.
—Això dic jo… Mare meva! —repeteix la Ishtar, tot negant amb el cap, fent veure que està molt consternada—. En fi, mama… Com que està vist que el bròquil és perillós per a la raça humana, què et sembla si demanem unes pizzes? Et prometo que aquest cop no volaran per la cuina… Oi, germanet? —acaba dient, reforçant la darrera síl·laba i mirant en Gerard amb cara de pocs amics.
—Ohhh, però és que jo volia veure si la Grati l’agafava amb la boca, com fan els gossos amb els frees-bees… La culpa és de la mama, que no vol tenir gossos! Si en tinguéssim un, jo no hauria d’haver…
—Germaneeeeeeeeeet…..!
—D’acord, res de llençar les pizzes estil frees-bee.
—Què, doncs… truquem al pizzer?
La cuina on s’ha donat aquesta activitat frenètica sembla una habitació de mals endreços, on fer lloc per posar els plats i els gots per menjar és tot un repte. De fet, la casa sencera d’aquesta exòtica família hi fa joc. I diem casa per no dir-ne casalot, paraula que seria molt més adient.
Can Sata és la casa més antiga de Les Palmeres, una urbanització rural situada a uns vint minuts de la ciutat en cotxe, formada per unes vint cases amb grans jardins, repartides de forma aleatòria per la zona. La casa data del 1500 i quan es va construir encara no hi havia ni la ciutat més propera. Tot i els anys que té, Can Sata es conserva en perfecte estat. El gran casalot es troba a dalt del turó que domina la urbanització, i està envoltada per un gran jardí, amb tota mena d’arbres, plantes i matolls que creixen al seu aire en una àrea de deu hectàrees.
A part de la casa i del jardí, el terreny de la casa inclou una extensa part de bosc, que podria ser perfectament edificable i que és objectiu prioritari de diversos agents immobiliaris, però no s’ha pensat mai en vendre-ho, perquè mai hi ha hagut necessitat econòmica de fer-ho, i, raó més important encara, perquè la propietària mai no ho ha volgut.
La propietària legal de la casa és la que menys temps hi passa. Ja fa gairebé onze anys que ni tan sols la trepitja.
La Nírgal Sata, mare de l’Anna i àvia de la Ishtar i d’en Gerard, s’ha passat mitja vida viatjant per tot el món i ara viu al nord de l’Amazones, en algun punt indefinit entre Itacoatiara i la serra de Tumucumaque, buscant un temple inca que segons sembla ha de desvetllar moltes incògnites sobre l’origen de la humanitat. La senyora Sata és una arqueòloga de fama reconeguda.
Però deixem-la estar i tornem a l’interior de la casa on una de les persones que hi viu està avui encara més contenta del que és habitual. I és que avui, vint-i-sis de juliol, no és un dia normal i corrent. Tan sols falten vint-i-quatre hores per a l’onzè aniversari de la Ishtar. Onze anys! Un número ben peculiar, capicua i el seu preferit.
De fet, tot el que sigui capicua li agrada molt, fins al punt de ser col·leccionista compulsiva de tota mena de coses que ho són: números de loteria, paraules, imatges, fins i tot petites estàtues que va col·locant a les atapeïdes prestatgeries de la seva habitació. Una afició ben personal, inculcada des de la llunyania per la seva àvia.
Sí, és així com ho sentiu. L’àvia Nírgal, tot i no trepitjar mai la casa i haver vist tan sols la Ishtar el dia que va néixer, mai ha deixat de tenir-hi contacte. Cada dia, de cada setmana, de cada mes, dels darrers quatre anys, ha anat arribant una carta a Can Sata, amb remitent d’allà on ella estigués en tot moment, per a la Ishtar. De vegades una carta, de vegades un paquet, de vegades una postal… i sempre amb un munt de noves paraules, imatges, símbols o objectes capicues.
Van començar a arribar quan ella tenia set anys i des de llavors la seva col·lecció s’ha anat fent gran, molt gran. Molts cops la Ishtar es pregunta com s’ho fa la seva àvia per fer-li arribar correspondència cada dia, i ha desitjat, amb totes les seves forces que, sigui com sigui, ho segueixi fent sempre.
Ella, encara que volgués, no podria respondre mai totes i cadascuna de les cartes diàries, els deures de l’escola no deixen gaire temps lliure. Tot i així, cada dilluns n’ha escrit una, darrerament amb destinació Itacoatiara, preguntant un munt de coses sobre l’Amazones, la fauna, la flora i les tribus de la regió on s’està la seva estimada Nírgal.
I és que ella estima amb bogeria la seva àvia, tot i no haver-la vist mai. Sempre ha demostrat un gran interès per tot el que fa, i cada vegada que ha arribat una nova carta, ha devorat les paraules amb àvid interès, i l’ha rellegit tantes vegades com ha estat necessari per memoritzar tots els noms, indrets, i anècdotes que són el pa de cada dia de l’arqueòloga.
Quan les persones que coneixen la seva àvia li diuen que s’assemblen molt, ella es posa molt contenta. De fet, és així. La Ishtar te el mateix cabell llis de la seva àvia, tot i que no platejat sinó d’un negre intens, que contrasta especialment amb el blau grisós dels seus ulls.
Però el que fa tan i tan especial aquesta noia és la seva cara, expressiva cent per cent. Quan riu, encomana l’alegria a tothom i si mai plora o està trista, se t’encongeix el cor. El seu caràcter obert hi ajuda també, fent que es guanyi ràpidament la confiança de la gent. Per acabar-ho d’adobar, és molt simpàtica i sovint té sortides enginyoses que no deixen de sorprendre els seus pares ni els que l’envolten.
Vaja, que avui no és un dia normal, sinó força especial, per ser la vigília de l’onzè aniversari de la Ishtar. Però no és l’aniversari, el que fa que estigui nerviosa com no ho ha estat mai, ni els regals que rebrà… El motiu pel qual aquella nit li està costant d’allò més agafar el son, és que la seva àvia li ha promès que serà a Can Sata per celebrar-ho!
És ben bé així. La Nírgal té previst tornar a casa seva després d’onze llargs anys sense haver-hi posat els peus. I naturalment, la Ishtar està súper nerviosa des que, fa una setmana, va rebre la darrera carta de la seva àvia, on li diu que ja no caldrà que s’escriguin més. Torna a casa, i es coneixeran just el dia del seu aniversari. El final de la missiva va obrir unes meravelloses perspectives a la il·lusionada Ishtar: la seva àvia hi diu que li portarà el regal més meravellós que mai hagi pogut imaginar.
Ja podeu ben pensar que per a la Ishtar, a punt de fer els onze anys, aquesta notícia ha estat la més inquietant i sorprenent de tota la seva vida. La seva iaia vindrà! Per fi es podran conèixer! I la iaia vindrà amb un regal espectacular. Més que espectacular… EL REGAL MES MERAVELLÓS QUE MAI HAGI POGUT IMAGINAR!
Ha estat moltes nits sense poder dormir bé, de tants nervis, repetint-se una i altra vegada aquesta frase. La darrera nit, però, finalment el cansament l’ha vençut i s’ha adormit com una soca. I, com no podia ser d’altra manera, ha somiat amb la seva àvia.
Però el seu no ha estat pas un somni tranquil.
*****
A l’altre cantó del món, la Nírgal acaba de fer la maleta. Fa més d’una setmana que tria les coses que s’ha d’endur. I és difícil, molt difícil perquè ha estat allà molts i molts anys acumulant material que anava trobant. Tot i que ha aconseguit derivar-ne moltíssim, el seu campament s’ha anat convertint en un petit poblet on viu la gent que col·labora amb ella i les seves famílies.
Ui, com la trobarà a faltar, aquella gent… Ha passat per tots els rituals d’acomiadament haguts i per haver. I hi deixa en Bàstian, l’estimat Bàstian, a càrrec de tot.
Ella se’n va, però no el tanquen pas, el campament, ni s’acaben les excavacions; seguirà havent-hi menjar i recursos segurs per a tota aquella zona durant molt de temps. Això la fa estar tranquil·la.
Els nens i nenes del petit poblat, fascinats per la seva alta i fina figura, pels seus cabells platejats i pels seus ulls d’un color clar impossible de veure a la Terra, fa dies que saben que se’n va i donen voltes a la tenda, moixos, tot i el somriure perenne que no deixarien de lluir encara que la desgràcia més gran els caigués al damunt. Li han dut un munt de petits regals que ella ha acceptat, cerimoniosa, i que s’afegeixen a la pila de coses que arrossegarà cap a l’altra punta de món.
S’imagina perfectament el caos que deu regnar a casa seva després de tants anys i de les seves trameses abundoses i continuades, i sospira… Potser haurà de fer construir un magatzem al voltant de la casa o anar pensant a fer arribar material als diversos museus, que l’esperen amb candeletes tal i com li han dit i redit mil vegades.
—ZIIIIIP!
Un sorollet sobtat i breu, com si s’estripés una tela molt fina, fa que aixequi el cap i es posi en posició de defensa sense ni pensar en per què ho fa.
I fa bé. Darrere seu ha aparegut un ésser tan estrany que sembla sortit d’un malson de joc de rol. Si mai aconseguíssiu ficar en una coctelera gegant un tigre i un home, i barregéssiu molt i molt bé els dos ingredients, us sortiria un individu més o menys com aquell.
Alt i cepat, amb més de dos metres de cos fibrós cobert de pelatge tigrat, protegit per una mena d’armadura flexible i cap de tigre. És un tídnum. Els segons de desconcert que sempre provoquen els viatges entre dimensions li donen a ella el temps suficient per arreplegar un petit objecte i poder encarar-se a l’intrús.
—A na àm za aka ki! —li engega, decidida, com un tret.
Com que el vostre coneixement dels dialectes kiïtes és senzillament zero, a partir d’aquest moment transcriurem la conversa a la nostra llengua.
—Què hi fas, tu, aquí? —li engega, decidida, com un tret.
—Ggrrrr! —respon el tídnum amb prevenció, veient què du la dona a la seva mà.
—Contesta! Ara no tinc temps per perdre’l amb algú com tu. Qui t’envia i què vols?
Ella ja sap la resposta, tan sols vol guanyar temps i aprofitar-se del fet que hagin enviat un exemplar com aquest, fort i valent com cap altre, però també una mica totxo. S’adona de seguida que és un urgug, la facció més rebel d’entre els tídnums.
Ja mirarà d’esbrinar més tard com és que aquell urgug ha aconseguit aparèixer a la Terra fent servir un portal entre dimensions, privilegi aquest dels zitis i tan sols dels zitis des de temps immemorials.
—On és el ceptre? —respon l’urgug, amb veu greu i un mig somriure macabre.
—Ah! O sigui que és això el que vols, eh? —la Nírgal deixa la ment en blanc i es concentra. Uns segons després somriu—. Doncs l’hauràs de buscar tot sol.
—Si no m’ho dius, et mataré!
—Estúpid urgug! Llavors no el trobaràs mai, el ceptre! I què li diràs al teu amo, eh?
Tots dos estan parlant en un to de veu molt baix.
Ella no vol que les seves paraules, en aquell idioma estrany, puguin ser sentides per la gent del voltant i encara li fa més angúnia pensar en les conseqüències que tindria que poguessin veure aquell ésser terrible.
—Hiu, hiu, hiu… —la sinistra rialla de l’urgug puja de to, i la Nírgal llança una llambregada cap a l’exterior de la tenda—. Deixa’t de romanços i vine cap aquí! Si no m’ho dius, t’hauré de fer parlar a la força.
Malgrat la seva fatxenderia, l’urgug segueix atentament l’evolució de l’aparell que la dona té a la mà i que l’està apuntant. És com un cilindre rodó, d’un negre brillant, acabat amb punxa. A prop del lloc on reposa el dit polze, hi ha un botó. Ell sap perfectament que és una arma letal i que ella la sap fer anar.
Què se n’ha fet, d’en Bàstian? Com és que no ve? La bombeta del cap de la Nírgal s’encén finalment i recorda, amb un punt de preocupació que mira de no fer evident, que l’ha enviat a buscar un bagul i que pot tardar força.
—Va! És tard! No puc perdre el temps amb tu d’aquesta manera! —gruny l’urgug.
—Ni parlar-ne! No penso tornar a Ki, i menys encara anar a veure el teu amo, per què és l’Usúmgal, oi? Aquell a qui serveixes, vull dir.
Els ulls grans i felins de l’urgug es tanquen a mitges en sentir aquell nom, com si el seu record li fos desagradable.
—Jo no serveixo ningú i menys un musdàgur… Som aliats i punt! —diu finalment, amb veu ferotge.
—Com és possible que ja hi tornem a ser? —fa la dona, en veu baixa, com si parlés amb ella mateixa—. Ja fa molt temps que va acabar tot allò. I va costar la vida de molta gent a Ki… A més, com pot ser que un urgug controli la tecnologia del portal? Encara que estiguin aliats amb els musdàgurs, estan molt lluny, els uns i els altres, de comprendre’n el funcionament…
—Què remugues? N’estic tip de sentir-te! Deixa això i anem per feina! No m’agrada ser aquí! No m’agrada aquest mitjà de transport! Afanya’t o serà pitjor!
Ella segueix amenaçant-lo amb l’estri, però ell, de mica en mica i sense que ella se n’adoni, ha anat avançant fins a tenir-la encaixada a una vora de la tenda. Llavors s’arrisca i llança el seu cos terrible endavant. De l’estri en surt un raig violeta que li fa una rascada a l’espatlla dreta, però no és suficient per aturar-lo i ell deixa la dona estabornida amb un destre cop al cap.
Ara se li presenta un gran dilema, a l’urgug; sap que si no torna amb el ceptre el mataran. Les seves ordres eren molt clares: agafar el ceptre i matar la Nírgal. Si marxa i la deixa viva ha fracassat, i si la mata no trobaran mai el ceptre. Què pot fer? Llavors se li acut la solució.
Se l’endurà. L’Usúmgal segur que no voldrà matar-lo si li lliura la seva pitjor enemiga.
Comença a prémer tecles del l’alterador, però amb els nervis ja no sap què ha de fer, i no sen surt de tornar a obrir el portal. L’urgug sent veus a l’exterior de la tenda, veus de nens que s’acosten.
—Potser no hi és… —diu una nena.
—Sí que hi ha de ser. El que ha marxat abans és en Bàstian —respon un nen.
—Nírgal! Nírgal! —crida ella.
S’esperen tots dos a l’entrada de la tenda. En no sentir cap resposta, la nena treu el cap. Fa un ràpid cop d’ull a l’interior i torna enrere.
—No la veig, és estrany. Potser dorm… —li diu al nen.
—Deixa-ho córrer, ja l’hi deixarem després.
—I si marxen de seguida i no ens dóna temps? Va dir que quan tornés en Bàstian amb els baguls ho encaixaria tot i sortirien corrents. Ha d’anar amb avió, saps? I els avions no esperen a ningú.
—I què vols fer?
—Entro i miro si està al llit, reposant. L’hi deixaré a la tauleta de nit, i així ho trobarà quan es desperti.
A l’interior de la tenda, l’urgug s’està començant a posar nerviós perquè veu que el portal no s’obre. Sent les veus dels nens i, tot i no entendre res del que diuen, decideix deixar la dona sobre el llit i amagar-se darrere d’unes piles de roba.
La nena entra, mirant de no fer soroll, i s’acosta a la Nírgal. El nen la segueix, observant amb els ulls ben oberts tot el que hi ha a la atapeïda tenda, encuriosit.
—No hi havia entrat mai… Quantes coses, mare meva!
—Sí… I s’ho ha d’endur tot. No sé pas com s’ho farà… Mira! Sí que dorm. Veus? Ja t’ho deia, jo.
Van fins al llit. Porten un paquetet cadascú a la mà i els deixen a la tauleta de nit. La nena es queda mirant la Nírgal, amb un somriure a la cara, i li toca aquells cabells tan bonics. Semblen fils de plata. Però aparta la mà, com si li hagués passat el corrent, en sentir el xiscle del seu company.
—Iiiiiiih! —fa el nen, aterrit.
—Què et passa? Què fas? No cridis, que la despertaràs! —diu la nena ben atabalada.
Es gira i la veu se li glaça a la gola veient aquell gegantàs, sortit sens dubte d’un malson espantós.
Per sort, la vida d’aquells nens no és com la nostra. Estan molt espantats, sí, però surten escopetejats de la tenda i deixen amb un pam de nas l’urgug, que no s’esperava gens ni mica el tomb que està prenent la situació.
—Socors! Auxili! Hi ha un monstre a la tenda gran! Farà mal a la Nírgal… Auxili!!! —criden els nens, mentre corren cap a les altres tendes.
De seguida un munt de gent surt a veure què és tot aquell guirigall. Veient les cares espantades dels dos nens, ningú pensa que facin broma i reculen de seguida a buscar les poques armes de què disposen. L’urgug, amb la mosca al nas i oblidant la prudència que li havien mirat de fer entendre que havia de tenir en aquell viatge entre dimensions, ja està palplantat davant l’entrada de la tenda gran, disposat a fer front a aquells estúpids i estranys zitis que el miren aterrits.
—Déu meu! Què és això?
—D’on ha sortit?
—Mareta meva… No és humà!
Tothom està estupefacte. Ningú s’atreveix a fer el primer pas. Intueixen que la dona no pot estar bé, però aquell ésser terrible els té com hipnotitzats, paralitzats de por absoluta.
—Què n’has fet, de la Nírgal! —crida un dels nens.
Les seves paraules agosarades semblen activar l’instint caçador de l’urgug. Deixant anar un rugit terrible, fa un salt endavant i agafa amb força un dels canons de les escopetes que l’apunten, llançant-la cap enrere. El moviment de pànic que provoca la seva reacció sobtada afavoreix el seu atac. I així comença a esgarrapar, mossegar i destrossar tot el que troba a l’abast.
La gent que pot fuig cames ajudeu-me. Alliberant del tot el seu terrible instint salvatge i guerrer, l’urgug segueix destrossant de forma sistemàtica el campament. Però la seva finíssima oïda sent el ZIIIIIIP! que anuncia l’obertura del portal. Perfecte! Corre fins a la tenda, agafa la dona amb un braç com si fos una ploma i es volatilitza en l’aire tan silenciosament com ha aparegut.
Al cap de poca estona, se sent el soroll d’un cotxe tot terreny pel camí polsós. Tots els que han fugit esperitats quan aquella bèstia estranya ha començat el seu atac corren a trobar-lo.
—Senyor Bàstian! Senyor Bàstian! Ha passat una cosa horrorosa… No s’acosti al campament! —li diuen cridant els pobres indígenes al conductor, un home alt i prim, amb la pell colrada pel sol, de cabells negres com l’atzabeja i un nas força prominent.
—Què passa? Què dieu? No us sento bé… —deixa anar ell, amb veu tranquil·la, aturant el cotxe.
—Un monstre! Ha arribat un monstre infernal i està a la tenda amb la senyora Nírgal!
En Bàstian arrufa les celles, i baixa del cotxe.
—Un monstre, dieu? Quina mena de monstre?
—Horrible, senyor Bàstian. Horrorós. Amb cara com de tigre, però cos d’home. Grandíssim, més alt que vostè i tot —diu un dels nens, amb cara al·lucinada.
—Un home amb cara de tigre? —en Bàstian no sembla del tot sorprès per aquella notícia tan inversemblant—. I on és, ara, aquest ésser fantàstic?
—Ens ha atacat i hem hagut de fugir tots , senyor Bàstian —segueixen dient-li, mig plorant, penedits d’haver deixat sola la senyora.
—No us atabaleu… Ho entenc perfectament. Deixarem aquí el cotxe i anirem a veure què ha passat.
Enfilen a poc a poc fins al campament. La imatge que allà veuen és desoladora: sembla ben bé que hi hagi passat un exèrcit sencer amb molt mala bava, i amb l’única missió de trencar, destrossar i rebentar el màxim de coses en el mínim temps possible. No hi ha rastre del monstre per enlloc.
En Bàstian, en quatre gambades, es planta davant la tenda de la Nírgal, però abans d’entrar-hi ja sap perfectament que la trobarà buida.
