—Encara no me’n sé avenir… —diu la Ullah, capficada—. El rei Kuzu, un dels líders més poderosos del planeta i el més veterà de tots! Com ha pogut passar una cosa així?

—Em sap greu, però no puc parlar-ne, Ullah —respon mentalment en Zuk, ajustant-se del tot al protocol—. És informació confidencial.

L’un i l’altra són dempeus a les andanes de l’estació de Shapla, esperant l’exprés nocturn que ve de Zink, en el que viatgen la Ishtar i en Nakki. La Torre de l’Estació és a l’oest de Shapla, una de les més perifèriques i allunyada de les vint-i-una que formen la capital kuzubi.

—Zuk, ets un ranci! —es queixa la Ullah, aixecant la punta de les ales—. No veus que ara els explicaràs la història a la Ishtar i a en Nakki, i que després ells m’ho explicaran a mi?

—No hi puc fer més —fa ell, impertèrrit—. Tan sols faig el que he de fer. Només puc informar dels detalls a un grup reduït de gent. I a ningú més.

—En efecte, ets un ranci —reafirma ella, irritada. 

Malgrat ser tan d’hora al matí, l’estació és plena de gom a gom. Des que es va inaugurar, fa més d’un any, el tren magnètic ha gaudit d’una acceptació absoluta per part del públic i ja s’està construint una nova via que anirà fins a Glik, la capital d’Úrgal, per la qual cosa part de l’estació està en obres.

Però la Torre de l’Estació no es pas l’únic espai de Shapla en què s’està treballant. S’està reconstruint del tot una altra de les seves fantàstiques torres. És la Torre dels Conceptes, l’espai on els kuzubis reben l’educació, des del jardí d’infància fins als estudis superiors, i que va quedar mig ensorrada a causa d’un atac pirata.

—Teniu tot Shapla en obres, eh? —diu la Ullah per canviar de tema, davant el mutisme tossut del kuzubi—. En teniu per molt?

—Em sap greu, però no puc parlar-ne, Ullah. Es tracta d’informació confidencial i només en puc parlar…

—Argh! —crida ella, fent-lo callar—. Ets impossible! Que no veus que miro de donar-te conversa, tros de peix bullit? No veus…

S’atura perquè la megafonia de l’estació anuncia l’arribada imminent del tren de Zink, i fa que tots els que l’esperaven, asseguts als bancs o prenent alguna cosa al bar, s’afanyin a apropar-se a la via.

—Ja són aquí —diu en Zuk—. Percebo que viatgen a l’últim vagó.

—Molt bé, som-hi, doncs! —respon la Ullah, malhumorada, anant cap al final de l’andana, on s’atura el vagó de cua—. Però segueixes sent un ranci total i integral, que consti!

El tren magnètic arriba i a la Ullah li sembla veure alguna cosa maligna al vagó esmentat, temor que es confirma quan s’atura al seu davant. A diferència de la resta, d’un color blanc nuclear, és rosa fúcsia, adornat amb tot de caps de gat de color blanc.

La cara de la Ullah, i fins i tot la d’en Zuk, d’una forma molt més discreta, transmeten el mateix grau de sorpresa que la resta de ciutadans que estan veient l’estrany i pintoresc vagó.

—És… rosa? —pregunta la Ullah, assenyalant-lo.

—És fúcsia —matisa en Zuk—. I adornat amb el que semblen ser petits rostres de felins riallers.

Les portes s’obren de forma automàtica, propiciant l’intercanvi de passatgers, però el vagó especial encara depara noves sorpreses al públic: la porta resulta ser també una cara de gat de grans dimensions que, en obrir-se, dóna la sensació de ser la boca de l’animal.

La Ullah mira intrigada a dins mentre una gota de suor freda recorre la calba de dofí d’en Zuk.

—Uooo! Ja hem arribat! Ja hi som! Visca, visca! —se sent una veu des de l’interior. 

Segons després, la Ishtar apareix a la porta, seguida pel seu conseller, avergonyit i amb el cap cot.

—Ishtar! —crida la Ullah, contenta.

—Ullah! —replica ella veient l’anzud, afanyant-se a saltar-li al damunt—. Oh, Ullah! Tu em salvaràs d’aquesta tropa! Quan he percebut la teva presència m’he posat molt contenta! No sabia que ja series aquí!

—Sigueu benvinguts a Shapla, Ishtar i Nakki —transmet en Zuk, cerimoniós com sempre. 

En sentir-les al seu interior, la Ishtar recorda que aquestes van ser, si fa no fa, les primeres paraules que va adreçar-li el rei Kuzu, en la seva primera visita a Shapla, quan encara no era reina.

—Moltes gràcies, Zuk. Agraïm la teva acollida i et donem el condol per la mort del rei i pels mals moments que passa la comunitat kuzubi —respon en Nakki de la mateixa manera, tal i com dicta el protocol.

—Però, què ha passat? —pregunta la Ishtar—. Com és que s’ha mort? No m’ho puc creure! Si fa quatre dies estava la mar de bé!

—M’estimaria més parlar d’això després —respon en Zuk—. Com pots comprendre, aquest no és el lloc ni el moment més adient per a donar informació confidencial. Ara us acompanyarem fins al vostre allotjament.

—Sí, és clar! —respon ella, començant a passar—. Va, som-hi!

—Ei, ei! Espereu-me! —se sent que diu una veu des del vagó—. Ishtar! Que et deixes el ceptre!

 Carregat amb una munió de maletes, bosses, caixes, arxius i un ceptre mil·lenari, apareix en Malag, fent equilibris amb tot l’equipatge.

—Ai, sí! —diu la Ishtar, posant-se les mans al cap—. El ceptre! Ja deia jo que anava molt lleugera! Com si em faltés alguna cosa!

—Ishtar, com pot ser? El ceptre és una arma poderosa! Però que encara no ho entens, que l’has de dur sempre amb tu? —la renya en Nakki.

Ella agafa el ceptre que sobresurt d’una de les caixes i li dedica un somriure forçat.

—Ai, Nakkiet, Nakkiet, és que és un trasto, aquest ceptre! És gros com una mala cosa… no podria ser un pin? O una polsera? O un anell de poder? No! Ha de ser un pal que no cap enlloc!

—No és un pal! Aquest ceptre és herència de vint-i-tres generacions de… 

—Excuses! El que passa és que sou uns garrepes i no us voleu gastar els diners per comprar-ne un de nou! Un de fibra de carboni extensible, què et sembla?

Ell es limita a fer via, ignorant-la olímpicament.

—Per cert, Ishtar… —diu la Ullah—. Ehem.. aquest vagó fúcsia… què representa?

—Ah! El meu vagó! —respon ella, contenta—. Veig que t’hi has fixat, eh? Oi que mola? En Nakki em va dir que quan viatgéssim en tren, ho faríem en un vagó especial, per estalviar-nos els problemes que vam tenir la darrera vegada i em va deixar que en tries el color!

—Cosa que no hagués fet mai —interromp en Nakki—, si hagués sabut que el color seria aquest fúcsia horrorós, amb carotes de gat per tot arreu.

—Eh, que no és la cara d’un gat qualsevol, eh? És la Grati! Que no te n’havies adonat?

—Oh, sí… —diu en Nakki—. Creu-me… la reconeixeria a qualsevol lloc. L’he vist de molt a prop, la teva Grati. No és una cosa que pugui oblidar amb facilitat.

—Ja podies haver triat un color més discret —es queixa en Malag, seguint-los amb prou feines, carregat com va—. Som el centre d’atenció de tota l’estació! A més… ara que hi penso… perquè no portes res, tu? Jo vaig carregat com un burro, i tu només portes el ceptre!

—Perquè tu ja t’espaviles la mar de bé! Vols dir que et cal ajuda? —diu ella, fent moure el ceptre ara com si fos una majorette. 

Per tota resposta, se sent un escandalós terrabastall de caixes, maletes, bosses, i material de laboratori variat que fa que, no tan sols ells sinó la meitat de gent de l’estació, es girin per veure l’espectacle d’en Malag tirat per terra enmig d’una gran muntanya d’equipatge.

—Ostres! M’he entrebancat… —diu el noi.

Al cap de cinc minuts, amb l’equipatge repartit entre tots, surten de la Torre de l’Estació pel nivell 0 de la ciutat. Aquest és el punt de partida de totes i cadascuna de les vint-i-una immenses torres de Shapla; al nivell de terra llueix un gran jardí de gespa verda, adornat amb diverses plantes autòctones que recorden molt les algues marines i el corall, i tot de petits rius que serpentegen aquí i allà, lliures i bohemis.

—Això és impressionant! —exclama en Malag sense saber ben bé on fixar la vista—. Havia sentit a parlar de Shapla, però mai hagués pensat que fos tan espectacular! Com és que no cauen aquestes torres? Sembla impossible que les columnes aguantin el pes de les plataformes!

—Veus perquè havies de venir aquí? En Gàlam tenia raó! Aquí aprendràs moltes coses de Física, com ell! —diu la Ishtar fent-se la saberuda—. Ai, noiet, això és perquè no has viatjat gens! A mi ja no m’impressiona tot això! Hi he estat molts cops, aquí! Em conec la ciutat com el palmell de la mà! Mira, per exemple, veus aquella torre d’allà baix? Doncs és la Torre dels Kuzubis Rancis! Els tenen tots allà, desterrats!

—Ha, ha, ha! —riu la Ullah—. Va, doncs, Zuk! Ves-hi passant!

—Ishtar, no diguis bajanades —respon en Nakki, seriós com sempre—. Allò és la Torre Sanitària, on hi ha els hospitals de Shapla.

—Vale, vale… potser no em conec totes les torres… Però aquesta d’aquí davant sí que sé quina és!

—Bé, això ho sap tothom… —diu la Ullah, somrient—. Ja hem arribat! La famosa Torre dels Hostes!

Al seu davant s’aixeca una altra de les grans torres de Shapla. Gairebé cinc-cents metres d’alçada, amb set plataformes, totes elles plenes d’hotels, d’hostals i de pensions de tota mena. És la Torre dels Hostes, on hi ha concentrat el sector hoteler. La seva bona ubicació, entre el port i el centre, no gaire lluny de la Torre dels Conceptes, fa que sigui un bon punt des d’on admirar l’obra d’art que és la ciutat, amb l’immens mar Ksir al fons.

—Aha! Oi que és aquí, on se celebrarà el simposi? —pregunta la Ishtar.

—Exactament —respon en Nakki, orgullós de la feina feta—. Ens allotjarem al Gran Hotel Shapla, el més gran i complet de la ciutat, que ocupa del tot la darrera plataforma de la torre. Allà és on arribaran els sis líders del planeta, i serà el lloc on es prendran les decisions més importants i transcendentals pel futur de Ki!

—I al restaurant de l’hotel hi deu haver gelats, oi? —pregunta la Ishtar, que li cau la baba—. D’aquests artesans i cremosos… saps quins vull dir?

—Ishtar, no crec que això sigui el més important, ara per ara —diu en Nakki, entrant a l’ascensor de vidre de la Torre.

—Oh! I tant que sí! —diu la Ullah—. I no us perdeu el millor… tenen gelat artesà amb xocolata desfeta pel damunt!

—Ostres! —criden en Malag i la Ishtar—. Joley, joley!

L’ascensor transparent fa via cap amunt i els seus passatgers veuen com s’allunya el terra de Shapla. Aquest els porta només fins a la primera planta, on es concentra la part d’oci de la torre, i després van a buscar l’ascensor interior, el que els durà a la darrera plataforma. A partir d’aquell moment el seu angle de visió passa a ser molt més elevat, i això els permet tenir una vista privilegiada del bonic paisatge dels jardins.

—Ostres, quina preciositat! —diu la Ishtar, hipnotitzada—. Tu deus estar acostumada a veure les coses des de grans alçades, oi, Ullah? Abans no he dit la veritat… No me’n cansaré mai, de contemplar Shapla! 

—Sí —corrobora la Ullah—. És una ciutat esplèndida! Només té un petit defecte…

—Ah sí? Quin? —pregunta la Ishtar.

—Està plena a vessar de kuzubis.

L’esclat de rialles és gairebé unànime. Les dues noies i en Malag es parteixen la caixa fins que l’ascensor arriba al final del seu trajecte i les portes s’obren, permetent-los l’accés a la plataforma que ocupa del tot i en exclusiva el Gran Hotel Shapla.

L’edifici principal, en forma de cúpula, amb trenta plantes i vuitanta-nou metres d’alçada, es troba situat al bell mig de l’espai. Al seu costat hi ha el centre de convencions, també acabat en cúpula i ocupant una àrea de 35.000 m², que inclou un centre de telecomunicacions, un balneari i diversos serveis annexos com ara botigues de tota mena, restaurants i clubs nocturns. Envoltant el luxós complex, fonts, rius i fins i tot salts d’aigua, que acaben donant la impressió de trobar-se en una petita ciutat.

—Mare meva! —crida la Ishtar—. És immens! Això no és un hotel! És més gran que el meu poble!

En arribar a dalt els rep un kuzubi somrient i fent reverències.

—Ah! La delegació ziti! Benvinguts, benvinguts al Gran Hotel Shapla!

Davant la mirada al·lucinada de la Ishtar, que no ha vist mai un kuzubi somriure, fa petar els dits i apareixen del no res quatre grums que agafen les maletes de tothom amb extrema diligència i surten disparats cap a l’interior de l’hotel.

—I ara, si els distingits senyors fan el favor de seguir-me, els acompanyaré a la recepció…

—No serà necessari —el talla en Zuk—. Ja me n’ocupo jo mateix, Gustave —s’adreça a la resta mentre el kuzubi somrient fa mutis—. Ara tindreu una estona per reposar i després anirem al centre de convencions, per rebre a la resta de líders.

De camí cap a l’hotel, tots se n’adonen del munt de personal de seguretat kuzubi, que destaca pel fet d’anar uniformat, gorra inclosa. La policia sembla dominar tota la plataforma, formant un cordó de seguretat al voltant del centre de convencions.

—Zuk, abans no he pensat a dir-t’ho. Vols dir que no us esteu passant una mica amb la seguretat? —diu la Ullah—. Vols dir que cal, tanta policia? Ja sé que és un simposi important, però…

—Bé, suposo que aquí ja us ho puc explicar —diu finalment en Zuk—. En realitat, no era previst que hi hagués tanta presència policial; de fet, fins fa poc no n’hi havia ni una tercera part de tots aquests, però ahir a primera hora es va activar el Protocol de Seguretat Internacional. La ciutat ha quedat en estat d’aïllament parcial, vigilem amb discreció tots els accessos i s’han establert un seguit de zones de risc, com ara aquest mateix hotel, on no es pot entrar sense les acreditacions adequades. A més, la torre sencera s’ha aïllat de les altres, eliminant els ponts que la comunicaven amb les torres adjacents, i s’ha establert un perímetre telepàtic restrictiu a tot l’hotel. La Policia Internacional Kiïta col·labora amb els nostres propis agents, però la veritat és que el frec a frec i la constant invasió de competències fa que tothom estigui molt tens. 

—Heu activat el PSI? —diu en Nakki, estranyat—. Per què? Això tan sols estaria justificat en cas que…

—Exacte —assenteix en Zuk, ombrívol—. El rei Kuzu no ha mort per causes naturals. Ha estat assassinat.